Los Extraños

Títol original: The strangers (2008)

Director: Bryan Bertino

Actors: Liv Tyler, Scott Speedman, Gemma Ward, Kip Weeks

Sinopsi: Una parella decideix passar un cap de setmana romàntic en una segona residència allunyada del centre, després d’assistir al casament d’un amic. Tot sembla anar bé fins que una noia truca a la porta a les quatre de la matinada. A partir d’aquest moment, la parella quedarà atrapada a la casa per una sèrie de personatges emmascarats.

Crítica: Una absurditat absoluta rodeja el film des del principi fins el final. La falta d’un guió sòlid amb una bona estructura argumental, o d’una història més o menys interessant fa que només quedi el recurs de l’ensurt com a distracció de l’espectador. Aconsegueix crear atmosferes de tensió i suspens, però no passa d’aquí, cap novetat d’aquest gènere, al contrari, desenes de situacions ja vistes i repetides. No et pots interessar per uns protagonistes que no saps què els hi passa i perquè, i que en definitiva no te’ls creus. Si fem l’esforç i arribem al final esperant trobar alguna resposta, anem molt equivocats. Destacar la gran capacitat dels individus d’aparèixer i desaparèixer dels llocs com si fossin fantasmes, rient-se de la intel·ligència de l’espectador i desafiant les lleis de la física.

Número 9

Títol original: 9 (2009)

Director: Shane Acker

Sinopsi: Les màquines dominen el planeta després que aquestes es revelessin contra els seus creadors. Ara, nou ninots de drap amb vida pròpia, intentaran sobreviure i lluitar contra elles per tal de preservar el futur de la civilització.

Crítica: Visualment espectacular, i tècnicament perfecta, sens dubte de les millors animacions que s’han fet darrerament, cuidant al màxim el detall dels fràgils ninots de drap i de l’entorn que els rodeja. Potser un excés de foscor, a la que ja ens té acostumats Tim Burton (un dels productors) en les seves pel·lícules que desllueix la qualitat gràfica. La història és àgil i es desenvolupa de manera esglaonada  i coherent . Tot i això, l’argument és la part més fluixa del film, on has d’acceptar d’entrada moltes coses sense rebre cap tipus d’explicació. Una cuidada metàfora de la creació de l’home  (els ninots) per part d’un ser superior (el científic), i de com es reacciona davant de certes circumstancies. Cuidats especialment els 9 protagonistes, tots ells amb unes determinades qualitats humanes que els diferencia però que a la vegada els uneix, complementant-se els uns amb els altres. Cal dir però, que no és una pel·lícula per a tots el públics ni molt menys, i que va més enllà d’una simple pel·lícula d’animació post-apocal·líptica. Recomanable.

Un Tipo Serio

8 Gener

Títol original: A Serious Man

Director: Joel i Ethan Coen

Intèrprets: : Michael Stuhlbarg, Richard Kind, Fred Melamed, Sari Lennick

Sinopsi: Larry és un bon home. Bon marit, pare responsable i un professor seriós. Però un dia tot això canvia. La dona l’abandona, l’obliguen a abandonar la casa, rep amenaces a la feina,… I haurà d’ajudar al seu germà ludòpata a més de pagar l’enterrament d’un home a qui odiava.

Els germans Coen tornen a l’acció amb aquesta nova comèdia negra, gènere que tan bons resultats els hi està donant. Després de gaudir amb el film “Quemar Después de Leer”, deixen de banda les connexions entre diferents personatges i es centren el la vida d’un de sol.

Traidor

Títol original: Traitor (2009)

Director: Jeffrey Nachmanoff

Actors: Don Cheadle, Guy Pearce, Neal McDonough, Saïd Taghmaoui, Jeff Daniels

Sinopsi: Un agent de l’FBI segueix la pista d’un antic oficial d’operacions especials. Després d’un atemptat a una ambaixada americana, les proves apunten a que és l’autor material, i responsable de la mort de vuit persones. Juntament amb el grup terrorista on forma part, preparà un atemptat a escala nacional mai vist fins ara.

Crítica: Sembla ser que la temàtica del terrorisme islàmic encara dóna beneficis als productors americans, si més no, suficients per llençar una pel·lícula a l’any d’aquest estil. La intenció era bona, però tant poc creïble és el personatge del suposat terrorista (interpretat notablement per Cheadle), com el desenvolupament del film. L’intent de quedar bé amb tothom és massa evident, i ho deixa tot en mans d’un suposat terrorista de grans creences religioses però en contra de cometre actes violents. Comencen a cansar les operacions secretes que,  increïblement,   cap departament antiterrorista americà coneix (inclòs l’FBI). Si a tot això li sumem un final més que caòtic i precipitat, resolt en poc més d’un minut, les perspectives són més que  negatives. Per aportar una mica d’optimisme dir que, malgrat tot, és entretinguda i amb una molt bona posada en escena. Les intencions no ho són tot però.

Malditos Bastardos

Títol original: Inglourious Basterds (2009)

Director: Quentin Tarantino

Actors: Brad Pitt, Diane Kruger, Mélanie Laurent, Christoph Waltz

Sinopsi: Amb l’ajuda d’una agent secreta aliada que treballa com a actriu de cinema, el tinent Aldo Raine organitza un grup de jueus per tal de realitzar accions violentes contra l’exèrcit nazi i intentar assassinar  els líders del Tercer Reich.

Crítica: Senzillament genial. Podríem entrar en el debat de si és aquesta la millor obra d’aquest excèntric director i productor. Molts diran que és “Pulp Fiction”. Bé, no entrarem en aquesta discussió. Com en quasi tots els films de Tarantino, una entrada brillant però una mica lenta, que ens situaran alguns personatges cabdals del film, acompanyada d’una posada en escena excel·lent. El repertori de personatges és inacabable, des del mateix Aldo Raine,  al coronel Hans Landa, o fins i tot el petit paper d’un capità de la SS. Veiem una altra vegada un Brad Pitt on el paper li escau a la perfecció, com ja li va passar a “Quemar después de leer”, acompanyat d’un Waltz esplèndid. Tampoc podia faltar la violència explícita que tant la temàtica com el mateix director estan obligats a mostrar. Tot i això, en algunes escenes l’excés de violència gratuïta es pot arribar a cansar. Portant l’acció a una vella sala de cinema, dóna encara més sentiment al film, i amplifica la lloança cap al setè art. Un final espectacular i violent que a tots ens hagués agradat que fos real. Una barreja de gèneres (dramàtic, còmic, acció) que farà gaudir als seguidors de Trantino.

Donde Viven los Monstruos

18 DESEMBRE

Títol original: Where the wild things are (2009)

Director: Spike Jonze

Intèrprets: Catherine Keener, Max Records, Mark Ruffalo, Lauren Ambrose, Chris Cooper, James Gandolfini, Catherine O’Hara, Forest Whitaker

Sinopsi: Basada en un conte escrit per Maurice Sendak. Explica la vida de Max, un noi rebel, que gracies a la seva imaginació escapa de casa per arribar a la terra de les Coses Salvatges, on podrà fer totes les rebequeries que ell vulgui.

Expiación: Más Allá de la Pasión

Títol original: Atonement (2008)

Director: Joe Wright

Actors: Keira Knightley, James McAvoy, Saoirse Ronan, Romola Garai

Sinopsi: Tot i l’amenaça de la Segona Guerra Mundial, una família anglesa viu amb comoditat en una mansió a l’Anglaterra del 1935. La reunió familiar de cap se setmana se celebra amb normalitat fins que un malentès fa que el fill de la majordoma sigui acusat de violació, destruint el romanç que mantenia amb una de les filles de la família.

Crítica: Interessant proposta, capaç de tocar un tema tan delicat com la moralitat de forma brillant. En moments el film esdevé lent, i fa pensar en que es podria haver millorat aquest aspecte reduint la seva durada sense que això hagués afectat el producte final. Tot i això, la lentitud està compensada amb una estructura narrativa excel·lent i un final del tot sorprenent i inesperat. Estem davant d’un drama romàntic, però que per sort no cau en els tòpics habituals del gènere. Notables interpretacions, tan de Knightley com de McAvoy que han sabut transmetre els sentiments i inquietuds de cada un dels personatges. La història es desenvolupa de forma ferma explicant les vivències d’uns protagonistes envoltats de desgràcia.

Gamer

Títol original: Gamer (2009)

Director: Mark Neveldine y Brian Taylor

Actors: Gerard Butler, Michael C. Hall, Amber Valletta, Alison Lohman

Sinopsi: En un futur no molt llunyà, els homes controlen a d’altres en jocs online a escala mundial. Un multimilionari és el creador d’Slayers, un joc en primera persona de violència extrema. Kable, l’estrella del joc que és obligat a jugar sota el control d’un jove jugador, haurà de sobreviure el suficient per poder escapar i alliberar la seva família.

Crítica: Un guió més que just per una idea que a priori, semblava bona. El  tràiler fa pensar més en positiu que en negatiu i és possible que provoqui un cert desengany. Potser el pitjor de tot és la poca informació que rebem del videojoc en qüestió i del seu funcionament, passant de puntetes no fos cas que ens fem més preguntes de les necessàries. Escenes com una festa rave on és impossible veure què hi passa i un final previsible i poc imaginatiu, acaben reduint la trama a: el dolent té la filla del bo, i el bo matarà tot el que es mogui per recuperar-la. Això sí, acció a dojo, sang, trets, explosions,…un repertori inesgotable, ben treballat i molt realista. Tot i la acceptable interpretació de Butler, no sembla que aquesta pel·lícula hagi estat la seva millor elecció. De la resta poca cosa, Hall fa de Dexter (psicòpata simpàtic), i els secundaris no tenen cap tipus de transcendència, incloent el jove jugador Simon, o la dona de Kable. Per passar l’estona i poca cosa més.

Crepúsculo

Títol original: Twilight (2008)

Director: Catherine Hardwicke

Intèrprets: Kristen Stewart, Robert Pattinson, Billy Burke, Peter Facinelli, Elizabeth Reaser

Sinopsi: Quan la mare d’una adolescent es torna a casar, decideix traslladar-se a viure amb el seu pare en un amagat poble. Allà, coneixerà un misteriós noi, amb qui començarà una amistat. Amb el temps descobrirà que tan el jove com la seva família amaguen un gran secret.

Crítica: Si algun amant del gènere vampiresc es pensa que aquesta pot ser una nova entrega, que no s’ho pensi o es trobarà davant d’una gran decepció. Ni “Drácula”, ni “Entrevista con el Vampiro”, ni tan sols la sagnant saga de “Blade” tenen alguna cosa a veure amb el film. Dirigida exclusivament al un públic hormonal adolescent (sobretot femení), que es veurà identificat en la protagonista. A partir d’aquí, totalment faltada d’un mínim d’acció obligada pel gènere, i dedicada exclusivament a l’enamorament d’una adolescent que no troba el seu lloc en el món. Doncs la pregunta que es planteja és: I què en podem treure d’aquest film? Doncs poca cosa. Fluixa en la majoria dels aspectes, ja siguin de diàleg, d’interpretació o de trama. De riure alguns punts surrealistes com per exemple l’aspecte dels vampirs en contacte amb el Sol, l’amor incondicional sabent que el teu “noi” és un assassí confés,… Però el pitjor encara està per arribar: un final de pel·lícula totalment absurd, i que tot just dura un parell de minuts. Bon exemple del que el màrqueting pot fer per un film mediocre. Esperem que la segona entrega sigui millor.

La Carretera

5 GENER

Títol original: The Road (2009)

Director: John Hillcoat

Intèrprets: Viggo Mortensen, Robert Duvall, Guy Pearce, Charlize Theron

Sinopsi: Pel·lícula basada en una novel·la de Cormac McCarthy. La història transcorre en un món destruït per una guerra nuclear, on un pare i el seu fill viatgen buscant un lloc segur. Pel camí es trobaran amb humans que, a causa de la situació s’han convertit en caníbals.

Molta expectació a creat la cinta, on molts la nomenen ja pel·lícula de l’any. Tot i el gran nombre de propostes de gènere catastrofista i apocalíptic que hi ha actualment, no sembla que això hagi importat als productors. Amb un repertori d’actors excel·lent, només queda que la cinta compleixi amb les expectatives creades.